No puc no parlar. Aquest és un dels quatre mil cent cinquan­ta-un proverbis que Erasme va recollir al llarg de gairebé quaranta anys en la seva monumental obra Adagis. I és també el títol que he escollit per encapçalar aquest recull d’adagis d’Erasme que el lector té a les mans. Ara bé, ¿per què intitu­lar aquest llibre No puc no parlar, i no pas d’una altra manera? Potser les gairebé dues mil cartes que l’humanista holandès va escriure palesen que ell sentia fermament la necessitat de comunicar el seu pensament i les seves conviccions. I si fem un repàs a la seva producció literària, que ell mateix ja va catalogar en la carta redactada el 15 de març de 1530 i adreçada a Hector Boece, sembla evident que no parlar i no escriure no foren pas dues qualitats del seu tarannà vital, ans tot el contrari: va parlar i va escriure. Valgui per exem­plificar això darrer la dada següent: la traducció de les obres d’Erasme a l’anglès, en curs de publicació per la Universitat de Toronto (Collected Works of Erasmus), està programada en vuitanta-nou volums, dels quals vint-i-dos corresponen a les epístoles i set als adagis.

D’altra banda, No puc no parlar també recull el fet que els éssers humans estem habilitats per al llenguatge i la co­municació. Tenim l’instint, gairebé innat, de relacionar-nos amb els altres i, en conseqüència, ens aboquem al món que ens envolta i ens hi involucrem. De fet, «No puc no parlar» vindria a ser, en el fons, una porció del més ampli «No puc no actuar». La vida és acció. Fins i tot qui no fa res, també fa: decideix de no actuar, la qual cosa també és una acció.

El llibre que he elaborat té formalment dues parts ben diferenciades i complementàries. La primera part inclou un estudi introductori als Adagis d’Erasme en el seu conjunt. A grans trets, hi explico l’origen i l’evolució de l’obra, esbos­so alguns dels temes principals que l’humanista tracta en els comentaris que ell mateix va fer als proverbis que recollí, i presento dos materials que, crec, són fonamentals per com­prendre l’obra: d’una banda, què entén Erasme per adagi; i, de l’altra, com és el comentari a un adagi. I tot plegat ama­nit amb abundants citacions traduïdes directament dels seus escrits originals en llatí, sense afeixugar el lector amb fonts secundàries: Erasme és el protagonista, és ell qui ha de par­lar. Espero, doncs, que aquest estudi pugui ser una eina tant formativa com divulgativa, útil i fiable.

La segona part aplega una selecció dels quatre mil cent cinquanta-un proverbis que Erasme va recopilar i està com­plementada amb un minuciós índex analític. No obstant això, aquesta antologia d’adagis no inclou els comentaris amb què l’humanista els acompanyava però sí, en canvi, testi­monia algunes de les fonts que va emprar. Aquesta restricció m’ha obligat a elegir només els proverbis, la comprensió dels quals no requereix la lectura de cap explicació complementà­ria. Algun lector trobarà a faltar la immensa riquesa del co­mentari erasmià, però algun altre s’adonarà que hi ha moltes maneres de llegir els Adagis. I una d’elles, la que l’editor d’Ela Geminada i jo hem escollit per a aquesta ocasió, és endin­sar-nos en cada proverbi sense cap agafador extern, com si llegíssim un vers poètic, un aforisme, un pensament per a ser reflexionat en el nostre interior i que ens il·lumini quelcom d’obscur que no sabíem ni que existís.

Així, doncs, aquesta antologia va adreçada tant a qui és amant del gènere aforístic i sapiencial com a qui vol assa­borir els ecos que ens han pervingut de l’antiga, grandiosa i extraordinària saviesa grecoromana. Amb les més de qua­tre-centes petites perles que he aconseguit collir, una a una, en les profunditats del vast i fondo mar d’adagis erasmians, el lector té la possibilitat, a través d’una reflexió pausada i conscient, d’extreure valuosos suggeriments per ser aplicats en la vida quotidiana, de manera que pugui entomar millor els reptes, no sempre fàcils ni planers, de la seva existència.

El passat no és un terreny ni estèril ni mort. És l’adob que ens permet de créixer més sans, més forts i més fructí­fers; fer-nos més conscients i més humans. Com bé s’adona Erasme:

Homines, mihi crede, non nascuntur, sed finguntur.
Les persones, creu-me, no neixen sent persones sinó que s’hi fan.