No puc no parlar. Aquest és un dels quatre mil cent cinquanta-un proverbis
que Erasme va recollir al llarg de gairebé quaranta anys en la seva monumental
obra Adagis. I és també el títol que he escollit per encapçalar aquest
recull d’adagis d’Erasme
que el lector té a les mans. Ara bé, ¿per què intitular aquest llibre No
puc no parlar, i no pas d’una altra manera? Potser les gairebé dues mil
cartes que l’humanista holandès va escriure palesen que ell sentia fermament la
necessitat de comunicar el seu pensament i les seves conviccions. I si fem un
repàs a la seva producció literària, que ell mateix ja va catalogar en la carta
redactada el 15 de març de 1530 i adreçada a Hector Boece, sembla evident que no parlar i no escriure
no foren pas dues qualitats del seu tarannà vital, ans tot el contrari: va
parlar i va escriure. Valgui per exemplificar això darrer la dada següent: la
traducció de les obres d’Erasme a l’anglès, en curs de publicació per la
Universitat de Toronto (Collected Works of
Erasmus), està programada en
vuitanta-nou volums, dels quals vint-i-dos corresponen a les epístoles i set
als adagis.
D’altra banda, No puc no parlar també
recull el fet que els éssers humans estem habilitats per al llenguatge i la comunicació.
Tenim l’instint, gairebé innat, de relacionar-nos amb els altres i, en
conseqüència, ens aboquem al món que ens envolta i ens hi involucrem. De fet,
«No puc no parlar» vindria a ser, en el fons, una porció del més ampli «No puc
no actuar». La vida és acció. Fins i tot qui no fa res, també fa: decideix de
no actuar, la qual cosa també és una acció.
El llibre que he elaborat té formalment dues parts ben
diferenciades i complementàries. La primera part inclou un estudi introductori
als Adagis d’Erasme en el seu conjunt. A grans trets, hi explico
l’origen i l’evolució de l’obra, esbosso alguns dels temes principals que
l’humanista tracta en els comentaris que ell mateix va fer als proverbis que
recollí, i presento dos materials que, crec, són fonamentals per comprendre
l’obra: d’una banda, què entén Erasme per adagi; i, de l’altra, com és el
comentari a un adagi. I tot plegat amanit amb abundants citacions traduïdes
directament dels seus escrits originals en llatí, sense afeixugar el lector amb
fonts secundàries: Erasme és el protagonista, és ell qui ha de parlar. Espero,
doncs, que aquest estudi pugui ser una eina tant formativa com divulgativa,
útil i fiable.
La segona part aplega
una selecció dels quatre mil cent cinquanta-un proverbis que Erasme va
recopilar i està complementada amb un minuciós índex analític. No obstant
això, aquesta antologia d’adagis no inclou els comentaris amb què l’humanista
els acompanyava però sí, en canvi, testimonia algunes de les fonts que va
emprar. Aquesta restricció m’ha obligat a elegir només els proverbis, la
comprensió dels quals no requereix la lectura de cap explicació complementària.
Algun lector trobarà a faltar la immensa riquesa del comentari erasmià, però
algun altre s’adonarà que hi ha moltes maneres de llegir els Adagis. I una
d’elles, la que l’editor d’Ela Geminada i jo hem escollit per a aquesta ocasió,
és endinsar-nos en cada proverbi sense cap agafador extern, com si llegíssim
un vers poètic, un aforisme, un pensament per a ser reflexionat en el nostre
interior i que ens il·lumini quelcom d’obscur que no sabíem ni que existís.
Així, doncs, aquesta antologia va adreçada tant a qui és
amant del gènere aforístic i sapiencial com a qui vol assaborir els ecos que
ens han pervingut de l’antiga, grandiosa i extraordinària saviesa grecoromana.
Amb les més de quatre-centes petites perles que he aconseguit collir, una a
una, en les profunditats del vast i fondo mar d’adagis erasmians, el lector té
la possibilitat, a través d’una reflexió pausada i conscient, d’extreure
valuosos suggeriments per ser aplicats en la vida quotidiana, de manera que
pugui entomar millor els reptes, no sempre fàcils ni planers, de la seva
existència.
El passat no és un
terreny ni estèril ni mort. És l’adob que ens permet de créixer més sans, més
forts i més fructífers; fer-nos més conscients i més humans. Com bé s’adona
Erasme:
Homines, mihi crede, non
nascuntur, sed finguntur.
Les persones, creu-me,
no neixen sent persones sinó que s’hi fan.
